Arts escèniques: teatre, dansa i circ 
El teatre és una de les manifestacions artístiques amb més tradició de la cultura catalana que arrenca ja a l’edat mitjana. El veritable salt, però, es produí al segle XIX quan començà el teatre modern. Frederic Soler “Pitarra” (1839-1895), màxim exponent del romanticisme teatral català, aconseguí l’èxit del públic amb obres de caràcter popular i humorístic. Durant la Renaixença l’autor amb més projecció internacional fou Àngel Guimerà (1845-1924), algunes obres del qual van inspirar òperes i adaptacions cinematogràfiques, com Terra Baixa o Maria Rosa. La majoria dels seus textos s’estrenaren al Teatre Romea (1863), actualment convertit, juntament amb el Gran Teatre del Liceu (1847), en el més antic de Barcelona en funcionament.
)
L’artista més polifacètic del Modernisme, Santiago Rusiñol (1861-1931), també conreà el teatre amb peces com L’auca del senyor Esteve o L’heroi. Per la seva banda, Joan Puig i Ferreter (1882-1956) ho va fer amb Aigües encantades, La dama enamorada i El gran enlluernament. La denúncia social a escena i el naturalisme tingueren Ignasi Iglésias (1871-1928) com l’autor més destacat amb obres com Els vells.
La influència de París i la intenció de renovar el teatre fixant-se en les incipients avantguardes europees van ser les eines del dramaturg, director i teòric Adrià Gual (1872-1943) quan fundàel 1898 el Teatre Íntim, introductor de l’obra dels principals autors europeus del moment.
A inicis del segle XX el teatre estava consolidat fins al punt que el 1913 s’inaugurà l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, embrió de l’actual Institut del Teatre, dirigida pel mateix Gual.
Les arrels del teatre tradicional es mantingueren amb Els Pastorets, representacions que provenen de drames medievals en llatí que tenien lloc en els oficis litúrgics des de la Nit de Nadal fins al dia de Reis. L’autor Josep Maria Folch i Torres (1880-1950) els va actualitzar l’any 1916 amb el títol Els Pastorets o l’Adveniment de l’Infant Jesús, que encara avui dia es porten a escena arreu de viles i ciutats tant per part de companyies amateurs com professionals.
)
Josep Maria Flotats. © Efe
A inicis de la dècada de 1930 es consolidà com a escriptor d’èxit en diferents gèneres Josep M. de Sagarra (1894-1961). El seu teatre recollí el favor del públic i de la crítica amb títols destacats com L’Hostal de la Glòria o El cafè de la Marina. La seva contribució al teatre deu anys més tard també fou la traducció de l’obra de Shakespeare al català. En el camp de la interpretació durant el primer terç del segle XX destacà la figura de Margarida Xirgu (1888-1969), actriu protagonista de la majoria d’obres de Federico García Lorca. El 1936 inicià una gira per Sud-amèrica que es convertí en el seu exili fins a la mort. La seva empremta té forma de teatre a la ciutat de Buenos Aires.
Durant la guerra civil es va estrenar una de les obres més importants del dramaturg Joan Oliver (1899-1986) –també poeta amb el pseudònim de Pere Quart–, La fam, text que parla de la guerra i la revolució durant el conflicte, estrenat amb èxit al Teatre Català de la Comèdia (avui Poliorama), el 15 de juny de 1938. La represa en les arts escèniques catalanes fou lenta i difícil durant els anys de dictadura. Salvador Espriu (1913-1985) expressà el seu homenatge a la llengua catalana amb Primera història d’Esther, text mític que el convertí en l’autor de referència. Durant la dècada de 1950 van sorgir nous autors com Manuel de Pedrolo (1918-1990), representant del teatre de l’absurd juntament amb Joan Brossa (1919-1998), constant experimentador en el camp teatral amb la seva poesia escènica, o Maria Aurèlia Capmany (1918-1991). El 1959 va ser l’any del descobriment de l’actor Joan Capri (1917-2000) que es convertí en la icona del teatre popular català durant dècades.
)
Charlie Rivel . © Efe
L’oficialitat teatral durant la dictadura, plasmada en el Teatre Romea, es veié compensada pel naixement de noves veus que des dels centres universitaris posaven en circulació l’anomenat “teatre independent”: l’Agrupació de Teatre Experimental (1953) o el Teatre Viu (1956). Alguns d’aquests joves han continuat la seva carrera fins a l’actualitat i s’han convertit en figures bàsiques de la segona meitat del segle XX del teatre català, com per exemple Feliu Formosa (1934) o Ricard Salvat (1934).
Durant les dècades de 1960 i 1970 es produí el canvi generacional en la dramatúrgia amb Josep Maria Benet i Jornet (1940), Narcís Comadira (1942) i Rodolf Sirera (1948) entre d’altres. Van ser temps de recuperació del teatre català amb el naixement de noves companyies: Els Joglars (1962), fundada per Albert Boadella (1943), Carlota Soldevila (1929-2005) i Albert Font, s’inicià en el mim evolucionant cap a la crítica social i política. El 1977 van patir un consell de guerra per La Torna,que els convertirà en símbol de la llibertat d’expressió; Dagoll Dagom (1974), amb espectacles populars i per a tots els públics, especialment musicals, on destaquen Antaviana, de Pere Calders (1978), La nit de Sant Joan, amb Jaume Sisa i Mar i Cel de Guimerà; en el camp del teatre gestual, Tricicle (1979); en l’experimentació i la recerca de llenguatges, La Fura dels Baus (1979), i en l’humor, La Cubana (1980). S’ha de mencionar també l’aportació de Joan Baixas i Teresa Calafell, que van crear la companyia de teatre La Claca als anys setanta, i van aportar un nou llenguatge i una concepció avantguardista a l’art dels titelles. El muntatge Mori el Merma! (1978),amb ninots de Joan Miró, va ser tot un símbol en el seu moment.
)
Tricicle. © Efe
La vocació de recuperar el teatre públic arribà el 1976 amb la fundació del Teatre Lliure. Creat per un grup de professionals vinculats al teatre independent, el Teatre Lliure es va singularitzar per l’aposta pel teatre de text, amb la relectura dels clàssics i el compromís amb la creació contemporània, i va desenvolupar una programació que alternava el teatre amb la dansa i la música. Dirigit en etapes successives per Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Lluís Homar, Guillem-Jordi Graells, Josep Montanyès, i en l’actualitat per Àlex Rigola, la seva implantació en el món cultural català i la seva contribució a la normalització del fet teatral van ser recompensades des de molt aviat amb l’adhesió d’un ampli sector de públic i el reconeixement de la crítica.
Des de 2003, el Teatre Lliure porta a terme una programació teatral innovadora i amb una àmplia presència de la dansa contemporània i la música escènica, que l’han convertit en un dels principals referents escènics del panorama teatral nacional.
En les arts escèniques de carrer i el circ s’han consolidat arreu Comediants (1971), fundadors d’un dels grans esdeveniments culturals, la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega el 1981. Amb el temps, Tàrrega s’ha convertit en el mercat internacional de les arts escèniques de carrer més important del sud d’Europa. Companyies de llarga trajectòria professional en l’àmbit del teatre de carrer són Artristras (1980), Xarxa Teatre (1983), Los Galindos (1991) i Sarruga (1994), entre d’altres. En l’actualitat comença a despuntar una nova generació de teatre de carrer amb un gran futur per endavant. Pel que fa a esdeveniments específics d’aquest gènere, destaquen el Festival Internacional de Teatre de Carrer de Vila-real (1987) i el festival Al Carrer de Viladecans (1989).
)
Marta Carrasco. © Efe
No cal oblidar, però, el teatre per a tots els públics, on el Jove Teatre Regina, centre de producció i d’exhibició de teatre infantil i juvenil i el Centre de Titelles de Lleida, organitzador del festival de titelles en aquesta ciutat, ocupen un lloc rellevant. Aquest àmbit teatral ens ha donat companyies com La Baldufa, Teatre Nu, Companyia Per Poc, Teatre Mòbil i Xirriquiteula, entre moltes altres.
La consolidació del teatre públic es va dur a terme amb la creació del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) el 1997, que va néixer amb l’objectiu bàsic de consolidar una oferta teatral d’alta qualitat tant en l’àmbit nacional com internacional, prestant una atenció especial a les obres originals en llengua catalana. Al capdavant, un dels directors i actors catalans de més projecció, Josep Maria Flotats (1939). En l’actualitat el TNC està dirigit pel dramaturg i director Sergi Belbel (1963). Belbel representa una nova generació d’autors teatrals juntament amb Lluïsa Cunillé (1961), Carles Batlle (1963), Jordi Galceran (1964) o Mercè Sàrrias (1966).La nova dramatúrgia contemporània té en l’actualitat joves autors com Albert Espinosa (1974), Gemma Rodríguez (1973), Pau Miró (1974), Marc Rosich (1973) i Jordi Casanovas (1978), entre d’altres. Part d’aquests joves autors s’han format als tallers de dramatúrgia organitzats per la Sala Beckett, quevanéixer el 1989 com a espai-seu per al projecte artístic de la companyia El Teatro Fronterizo, dirigit per José Sanchis Sinisterra, i com a receptacle de propostes i projectes amb una mateixa vocació de recerca en el camp dels llenguatges escènics i, especialment, de l’escriptura teatral. Al llarg dels 15 anys d’existència, la Sala Beckett s’ha caracteritzat per l’interès per la dramatúrgia contemporània, per la recerca en les formes més específiques de la teatralitat i per l’acostament entre el públic i els nous creadors escènics. Actualment, el director d’escena Toni Casares està al capdavant de la sala.
Les darreres dècades han donat grans directors escènics, com Calixto Bieito (1963), que és actualment un dels directors escènics de més projecció internacional tant pel que fa a muntatges teatrals com operístics, Joan Ollé, Àlex Rigola, Mario Gas, Lluís Pasqual, Xavier Albertí, Carme Portaceli i Carlota Subirós. S’ha de mencionar també el pianista i director d’escena Carles Santos, que ésun dels directors més internacionals del panorama actual.
D’altra banda, una nova generació d’artistes investiga nous llenguatges escènics, on sovint la paraula té un paper secundari, en benefici de les noves tecnologies. Aquests espectacles, que se situen també en l’àmbit del risc estètic, ens arriben de directors com Marcel·lí Antúnez (amb una llarga trajectòria) i d’altres de més joves com Roger Bernat, Simona Levi, Tomàs Aragay, Sergi Faustino, Amaranto, Xavi Bobés i Emotique, entre d’altres.
Els festivals que es fan actualment a Catalunya són també aparador de l’escena catalana i de la nova creació. Festivals com el Festival de Barcelona Grec, amb 31 edicions, el Festival Temporada Alta de Girona-Festival de Tardor de Catalunya, que l’any passat va celebrar la 15a edició, o nous festivals com el Festival NEO i Panorama d’Olot són esdeveniments on les noves produccionsde la creació contemporània catalana han trobat el seu espai.
La dansa
La primera figura internacional de la cultura catalana en el camp de la dansa és Roseta Mauri (1849-1923), ballarina que es formà a París. Fou primera ballarina del Gran Teatre del Liceu, actuà a l’Scala de Milà i es consolidà internacionalment al Teatre de l’Òpera de París, des d’on arribà a ballar als teatres de les principals capitals europees.
El segle XX en el camp de la dansa porta el nom de Joan Magriñá (1905-1995). Ballarí i coreògraf, la seva carrera va estar estretament lligada al Gran Teatre del Liceu, on va fer més d’un centenar de muntatges. El 1950 creà la companyia Ballets de Barcelona.
Pel que fa a la dansa flamenca, la cultura catalana ha donat dos dels més importants bailaores: Carmen Amaya (1913-1963) i Vicente Escudero (1892-1980). Actualment podem trobar companyies com Color i Increpación Danza, dins del que podríem anomenar flamenc d’autor o flamenc fusió, companyies que persegueixen un treball d’innovació des de la tradició del flamenc.
La dansa contemporània té diverses companyies de projecció internacional totalment consolidada: Gelabert-Azzopardi (1986) i Metros, capitanejada per Ramon Oller (1985). Cal destacar Maria Muñoz i Pep Ramis, fundadors de Mal Pelo (1989), que a més d’actuar amb la companyia, van encetar el segle XXI un nou repte: el centre de creació L’animal a l’esquena, una masia a Celrà (Girona), veritable espai d’intercanvi, experimentació i audàcia creativa per a artistes, tant del món de la dansa com d’altres propostes escèniques o de les arts plàstiques. Fundades a la dècada de 1980 també estan en plena activitat Lanònima Imperial (1986), Trànsit, dirigida per Maria Rovira (1986), Àngels Margarit-Mudances (1985) i Nats Nus, amb Toni Mira al capdavant (1987).
Als anys 90 una nova fornada de professionals continua portant la dansa contemporània catalana arreu del món: Senza Tempo (1991), Sol Picó (1994), Marta Carrasco (1991), Andrés Corchero i Rosa Muñoz, que van iniciar carrera en conjunt amb la companyia Raravis (1993) o Mar Gómez (1991).
El segle XXI entra amb la incorporació de noves veus en el camp de la dansa i del moviment amb companyies com Societat Doctor Alonso, Sònia Gómez, Las Santas, Lapsus Dansa, Carmelo Salazar i Malqueridas, Creaciones al límite.
No s’ha d’oblidar, però, que la dansa és interdisciplinarietat. El dens teixit artístic d’aquesta ciutat ha mantingut una gran porositat amb la dansa local i ha sabut establir aliances fructíferes sense les quals no s’haurien aconseguit uns resultats tan destacables: l’antic teatre públic municipal, el Mercat de les Flors, ha iniciat un nou recorregut que el portarà a convertir-se en el Centre de les Arts de Moviment de Catalunya; La Caldera, espai de formació de professionals, de residència de creadors, d’intercanvis nacionals i internacionals, on s’organitzen seminaris i assajos oberts, en definitiva, un espai per a la reflexió i documentació sobre la dansa, és avui en dia un centre de referència de trobada pels professionals i creadors del sector sota la direcció artística d’Alexis Eupierre i Lipi Hernández. Finalment, La Porta, sota la direcció artística d’Ana Buitrago, Oscar Dasí i Carmelo Salazar, és un col·lectiu d’artistes que genera activitats i contextos per a la creació, el pensament i la investigació de propostes escèniques contemporànies en torn al cos i al moviment. Enguany ha organitzat la primera edició del Festival LP, esdeveniment internacional on obres, artistes i experiències estan canviant la manera de presentar i representar la dansa i el cos. Cal esmentar el Festival Tensdansa a Terrassa, espai d’exhibició de companyies nacionals i internacionals i trobada de creadors del sector en un espai de debat i reflexió, on s’organitzen seminaris i taules rodones, i el Festival Dies de Dansa, dins del circuit Ciudades que danzan (CqD) on les companyies exhibeixen els espectacles en espais urbans.
Circ
El circ català del segle XX està lligat al crit lacònic de Josep Andreu Laserre, conegut mundialment com a Charlie Rivel (1896-1983). La ciutat de Cubelles on va néixer acull el museu que porta el seu nom. Aquesta nissaga d’artistes del circ també dóna nom a l’Escola de Circ Rogelio Rivel,instal·lada a l’Ateneu Popular de Nou Barris a Barcelona, l’única especialitzada en aquesta disciplina a Catalunya. Aquí també està instal·lada l’Associació de Professionals de Circ de Catalunya. Al llarg de l’any s’hi programa una gran varietat d’espectacles, combinats i trobades circenses amb dos moments àlgids: la Festa del Circ (a l’estiu) i el Circ d’Hivern, una producció nadalenca amb un gran nivell qualitatiu.
Una altra de les famílies catalanes que al llarg de generacions ha passejat els carruatges per tot el món són els Raluy i el seu singular museu-circ. En el seu 75è aniversari, celebrat el 2005, el Circ Raluy preparà un espectacle especial col·laborant amb una altra de les companyies més actives i internacionals del circ català, Monti & Cia, nascuda a recer del Teatre Lliure i dirigida per Josep Montanyés.
A principis de la dècada de 1980 el circ català tenia la primera manifestació de circ contemporani feta pels pallassos Germans Poltrona sota la seva carpa Circ Cric. Aquesta troupe fundada per Jaume Mateu (Tortell Poltrona) ha treballat al llarg dels anys per potenciar el circ i tot el que representa. Així, el 1995 es fundà el Crac (Centre de Recerca de les Arts del Circ) a Sant Esteve de Palautordera, un espai natural privilegiat a la falda del massís del Montseny, que s’ha convertit en punt de trobada d’artistes de circ del sud d’Europa, espai de recerca, producció i exhibició d’espectacles. A més, rep la visita de milers d’escolars d’arreu a les seves activitats pedagògiques.
La influència del Cric s’ha deixat sentir en altres noves formacions de circ contemporani. El 1987 va néixer Escarlata Circus, amb Bet Miralta i Jordi Aspa. Deu anys més tard, a més de continuar creant espectacles, tots dos fundaven La Fira del Circ Trapezi, de la qual són directors artístics. Trapezi és un espai de trobada i difusió del circ en diferents formats que cada any se celebra a Reus i Vilanova, on l’eclecticisme de la fira ajuda a aclarir la diferència entre el circ de carrer que es fa actualment i el circ que investiga nous llenguatges. L’altre festival relacionat amb el món del circ és el Festival de Pallassos de Cornellà, que se celebra cada dos anys des de 1984, any que fou inaugurat sota la direcció de Tortell Poltrona, un dels artistes de més renom i compromís internacional, creador el 1993 de l’ONG Pallassos sense Fronteres. Creada també el 1984, la Marató de l’Espectacle ha dedicat sempre una especial atenció al circ.
